No entro pas a comentar des d’un punt de vista lingüístic, la polèmica reforma ortogràfica aprovada per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Digitals, però sí que crec que cal fer una petita reflexió sobre la implicació tecnològica i social que aquesta reforma provoca.
De fet aquest article ve arran d’un altre de molt encertat publicat a Vilaweb a principis de novembre 2016 «Una reforma ortogràfica impròpia de l’era digital«, perquè incideix precisament a la diana de tot amb un plegat: Quant tardaran els correctors ortogràfics i gramaticals de LibreOffice, OpenOffice.org, o Microsoft Word a actualitzar-se? I els correctors en línia com ara LanguageTool que s’ofereixen a través de webs com Softcatalà? Quant tardaran a adaptar-se els correctors que usem dins dels nostres programes de correu electrònic i els nostres navegadors?
Però de cara als que fem generació de continguts ens posa en un problema: un de cada tres mots d’un text en català és un homògraf: té més d’una anàlisi, i s’ha de triar el correcte. L’accent diacrític ens permetia no només triar la correcta sinó resoldre senzillament la comprensió lectora. A més, quin és ara el criteri ortogràfic a emprar: l’antic o l’actual? Cal informar el client i fer que decideixi sobre quelcom que no entra dins l’esfera dels seus problemes habituals o de les decisions que ha de prendre? Qui li posa l’esquella al gat? El que genera els continguts o el client? El fet és que entre que els usuaris finals són els més reticents a la reforma i que es desconeix quan els correctors l’adoptaran, fa pensar que probablement passarà força temps fins que es produeixi el seu consens d’ús.
L’anècdota ve amb Google Translator on malgrat que no és cap corrector sinó un traductor, és el primer que ja reconeix el significat dels mots que abans portaven accent diacrític. Proveu amb la frase «soc jo qui dona les gràcies» escrit en l’actual català correcta.